Escrit per Andreu Mayayo.

El president Donald Trump nega el canvi climàtic, si més no, els seus costos socials i mediambientals. En aquest sentit, la primera decisió important i transcendent del seu mandat va ser treure el seu país de l’Acord de París (2015), en el marc de Nacions Unides i signat fins i tot per la Xina, que estableix mesures per a la reducció de les emissions de gasos amb efecte d’hivernacle a partir de l’any 2020. La involució proteccionista del nou mandatari americà, fonamentada en l’objectiu d’assolir la independència energètica del país, ha esperonat de bell nou l’extracció del carbó i del petroli, molt especialment a través del procediment del fracking, així com ha donat llum verda a la construcció del polèmic oleoducte Keystone XL de 1.700 km entre Alberta (Canadà) i Nebraska, tot connectant amb la xarxa d’oleoductes que arriben fins al golf de Mèxic. Una regressió, fet i fet, de conseqüències imprevisibles i preocupants, que fa perdre el lideratge mundial als Estats Units tot augmentant el clima de confrontació internacional. Ras i curt: és com si el president Eisenhower, l’any 1953, hagués retirat la signatura de la Declaració Universal dels Drets Humans (1948).

No cal remuntar–se a l’època de les glaciacions o de les plagues bíbliques per trobar els grans èxodes humans fruit del canvi climàtic, desastres naturals i epidèmies de tot tipus. Les tempestes de pols a les praderies nord-americanes dels anys trenta del segle passat esdevenen un exemple paradigmàtic del canvi edafològic provocat per una llarga sequera precedida per una explotació intensiva de la terra que va reduir les defenses naturals davant l’erosió eòlica. La cobdícia no té aturador i ha estat tot sovint la causant de l’acceleració i l’amplificació dels desastres naturals. L’anomenada Conca de pols (Dust Bowl) es va escampar per una extensió de 400.000 km –unes mil vegades la Conca de Barberà estricta– amb l’epicentre als estats de Texas i Oklahoma i cobrint amplis espais de Nou Mèxic, Colorado i Kansas. Les tempestes de pols van sepultar centenars de milers d’explotacions agràries ferides de mort pel crac de Wall Street de 1929. La crisi financera es transformà en depressió econòmica i, al cap i a la fi, en èxode demogràfic. Mig milió d’okies (per naturals d’Oklahoma, com els murcianos pels catalans) van arribar per tots els mitjans a Califòrnia.

El cinema ens ha deixat pel·lícules inoblidables d’aquest fenomen punyent, tot sovint inspirades en obres literàries de gran qualitat com les del Premi Nobel John Steinbeck (1902–1968). L’escriptor californià va publicar el 1936 Homes i ratolins, que va ser adaptada amb èxit al teatre i al cinema per Lewis Milestone (1939). L’any 1992 es va estrenar una nova versió de la novel·la realitzada per Gary Sinise, que també la interpretaria al costat d’un esplèndid John Malkovich. Tot amb tot, el reconeixement del públic i de la crítica (Premi Pulitzer, inclòs) li vindria a Steinbeck per El raïm de la ira (1939) i, sobretot, per la versió cinematogràfica de l’any següent a mans de John Ford –tot just després de rodar La Diligència–, amb la qual guanyaria l’Òscar a la millor direcció, protagonitzada per Henry Fonda i una immensa Jane Darwell, que també guanyaria l’estatueta a la millor actriu de repartiment. L’any 2016, James Franco, el conegut actor i director californià de Palo Alto, va portar a la pantalla una altra novel·la de Steinbeck, In Dubious Battle (En lluita incerta), publicada l’any 1936 i on relata l’organització d’una gran vaga de jornalers en una vall fictícia de Califòrnia. Al costat de la nena prodigi Selena Gómez, en un canvi de registre interpretatiu sorprenent, hi trobem una pila d’actors coneguts per les seves idees liberals (d’esquerres en la cultura nord-americana) com Ed Harris, Robert Duvall, John Savage, Vincent d’Onofrio i Sam Shepard, en la seva darrera aparició cinematogràfica.

Tot amb tot, el millor retrat ens l’ofereix un okie de debò, nascut a Oklahoma i resident a Texas, el cantautor Woody Guthrie (1912-1967) –el que matava feixistes amb la guitarra– amb la seva autobiografia Bound for glory (1943), portada al cinema per Hal Asbhy l’any 1976 i interpretada per un convincent David Carradine, que aleshores vèiem a la televisió fent Kung fu. La traducció del títol de la pel·lícula al castellà, Esta tierra es mi tierra, fa referència a la famosa cançó de Guthrie This land is your land (1940), composada en contraposició a l’ensucrada God bless America (1938) d’Irving Berlin i que esdevingué –encara avui!– l’himne dels treballadors i sectors populars nord-americans. La cançó que cantarien a cor què vols Pete Seeger i Bruce Springsteen en la festa d’entronització del gener del 2009 del president Barack Obama.

El president Trump, i d’altres negacionistes del canvi climàtic, haurien d’aprendre de la rica cultura dels massais que parlen de la terra no com una herència dels pares –i, per tant, objecte possible de la dilapidació de l’hereu escampa–– sinó com un préstec dels fills, amb la qual cosa, igual que els préstecs s’han de retornar i amb interessos, la terra s’ha de tornar amb millors condicions.

Andreu Mayayo i Artal
Catedràtic d’Història Contemporània de la Universitat de Barcelona

Fotografia: Son of farmer in dust bowl area. Cimarron County, Oklahoma
Arthur  Rothstein, abril de 1936
Library of Congress: LC-DIG-fsa-8b38282 i LC-USZ62-130123