Escrit per Jaume Roures.

Tot i estar ambientada en els anys de la Gran Depressió, The Grapes of Wrath (Las uvas de la ira) és una pel·lícula d’una actualitat inquietant. Ens exposa el drama de la família Joad, a qui els bancs arrabassen la casa i les seves escasses propietats i que inicia una terrible peregrinació buscant una feina que li permeti simplement sobreviure. És una situació que, vuitanta anys després, ens pot resultar familiar ara i aquí, a casa nostra.

Basada en la novel·la de John Steinbeck, aquest és probablement el film més combatiu i més compromès de John Ford. Un cineasta conservador que a Las uvas de la ira és capaç de ser fidel a l’esperit rebel de la novel·la, que retrata la voracitat implacable del capitalisme alhora que defensa sense embuts la necessitat de combatre les injustícies del sistema.

La pel·lícula, com la novel·la, conté un clar discurs de classe i també una defensa del propi concepte de lluita de classes. Un discurs que fa dècades era assumit per bona part de la intel·lectualitat occidental i que avui sembla una idea tronada, un residu molest d’ideologies del segle passat.

I, tanmateix, la lluita de classes continua existint. Ens hem de plantejar si potser el que hem perdut pel camí és la consciència de classe i la confiança en què una acció col·lectiva i organitzada pot fer trontollar els explotadors i alliberar els oprimits.

Però Las uvas de la ira no és un film ingenu ni benvolent. Aquí, com a la vida real, els treballadors, embotits i alienats per la mera necessitat de sobreviure, competeixen entre ells per les engrunes, accepten condicions degradants i miserables, i sovint actuen contra els seus propis interessos, fent d’esquirols, rebentant vagues i acceptant el que és inacceptable. I aquells que no es resignen, aquells disposats a plantar cara i defensar condicions dignes, no són admirats ni premiats, al contrari, són marginats i reprimits. Fins i tot rebutjats pels propis explotats, perquè representen, no una esperança de canvi, sinó un perill de conflicte que pot agreujar encara més una situació límit.

És aquesta cruesa gens condescendent de John Steinbeck, tan ben transportada al cinema per John Ford, el que fa inoblidable i vigent aquest gran film que, tanmateix, no renuncia a l’esperança, com ho transmet el seu protagonista, Tom Joad, algú que ha après que sense lluita no hi haurà salvació, i que encara és capaç de commoure’ns amb les seves paraules al final de la pel·lícula. Una pel·lícula que, si es filmés ara, la podrien signar directors com Fernando León i Ken Loach, sense cap problema.