Escrit per Susanna Tavera.

Quan el Dust Bowl va arrassar les Grans Planes de l’oest nord-americà a la dècada dels anys 30, feia més de 40 anys que s’havien acabat les anomenades guerres índies, que havien enfrontat el govern dels Estats Units amb les tribus que acarnissadament es resistiren a la política de confinament en reserves organitzades per americanitzar-les i assegurar-ne la submissió al poder polític.

Des de la independència de les colònies britàniques, l’expansió vers l’oest va estar acompanyada de tota mena de dificultats. Per explorar-lo, després de la compra de Louisiana als francesos, l’expedició de Meriwether Lewis i William Clark s’endinsà, amb els auspicis de Thomas Jefferson, fins a la llunyana regió de Missouri. Més endavant, altres expedicions cobriren aquelles contrades. Però, cal assenyalar les diferències entre els pioners del XVIII, que indagaren les possibilitats comercials d’aquells territoris, i els colons o camperols que s’establiren i conrearen aquelles terres com a pròpies, abans fins i tot del reconeixement del seu dret a la propietat.

Aquells que travessaren l’anomenat Midwest (Oest Mitjà) conegueren l’aridesa de les Grans Planes, un immens altiplà escombrat per la força del vent. A més, hagueren d’enfrontar-se als indis pawnees, kiowas i sioux que van ser un obstacle poderós. Els indis subsistien gràcies al bisó, menjaven la seva carn -seca o fresca- i cobrien, amb la seva pell, les tendes, el cos i fins i tot les canoes. Les concentracions índies més grans, les del sud, eren seminòmades que vivien d’una agricultura a petita escala, de la recollida d’arròs salvatge i de l’elaboració de sucre a partir d’arbres com l’auró blanc, però sobretot de la caça. Per aquesta raó, seguien els moviments de les manades de bisons.

La crisi i desaparició d’aquestes formes de vida varen ser, en part, conseqüència directa de l’eliminació dels bisons. Milers de treballadors es van adreçar a l’oest gràcies a l’expansió del ferrocarril. Les fonts parlen que per alimentar-se es van matar prop de 4.300 bisons, entre el 1867 i el 1868, i que entre 1872 i 1875 comerciants de pells varen fer el mateix amb nou millons de bisons. Uns i altres deixaven abandonats els seus ossos que es podrien a l’aire lliure i donaven al paisatge una ambientació macabra. Les nacions índies també es van haver d’enfrontar a transformacions intensives de la seva vida. En ocasions, les tribus van cedir les seves terres al Bureau of Indian Affairs (Oficina d’Assumptes Indis) a canvi d’un suport econòmic que no sempre arribà. Sovint, la resistència índia i l’esclat d’enfrontaments armats van ser conseqüència de l’incompliment de la política territorial de distribució de les terres (l’entrega de les quals s’havia exigit als indis) i de la seva substitució per la terra de les reserves. Tots dos combatents van cometre atrocitats sense fi. Però, tot i això, la dinàmica d’aquestes guerres va ser força desigual. Al nord de les Grans Planes, els indis defensaven les seves terres; més al sud, els seus ramats; i arreu, les seves formes de vida.

La fi de les guerres índies va ocòrrer quan, després de la massacre de Wounded Knee (Dakota del Sud) els indis lakota varen entregar armes i cavalls. La política posterior, basada en l’entrega de les terres índies i en l’assimilació dels costums blancs, aconseguí l’eliminació de la seva cultura i palesà l’ostentós fracàs de la política integradora del congrés americà.

Fotografia: Four Lakota women standing, three holding infants in cradleboards, and a Lakota man on horseback, in front of a tipi, probably on or near Pine Ridge Reservation.
Grabill, John C. H., 1891
Library of Congress: LC-USZ62-22969